diumenge, 6 de desembre del 2009

Big Maceo Merriweather




Pagès d'Atlanta, un dels "motors", des de Detroit, del Piano Blues, no va triomfar fins que, com molts, no va arribar a Chicago, va gravar el seu exitós "Worried Life Blues" i va tornar a Detroit fins que la salut i les dificultats econòmiques el van dur de davallada. Com els grans genis,perviu en tots nosaltres !

Cryin', ain't goin' down this big road by myself
Now don't you hear me talkin', pretty mama?
Lord, ain't goin' down this big road by myself
If I don't carry you, gon' carry somebody else
Cryin', sun gonna shine in my back door someday
Now, don't you hear me talkin', pretty mama?
Lord, sun gon' shine in my back door someday
And the wind gon' change, gon' blow my blues away
Baby, what makes you do me like you do do do, like you do do do?
Don't you hear me now?
What makes you do me like you do do do?
Now you think you gon' do me like you done poor Cherry Red
Taken the poor boy's money now, sure, Lord, won't take mine
Now don't you hear me talkin' pretty mama?
Taken the poor boy's money; sure, Lord, won't take mine
Taken the poor boy's money now; sure, Lord, won't take mine
Cryin', ain't goin' down this big road by myself
Now, don't you hear me talkin', pretty mama?
Lord, ain't goin' down this big road by myself
If I don't carry you, gon' carry somebody else
Cryin', sun gon' shine, Lord, my back door someday
Now don't you hear me talkin', pretty mama?
Lord, sun gon' shine in my back door someday
And the wind gon' change, blow my blues away

dijous, 23 de juliol del 2009

Jacques Brel Les Flamandes English Subtitles

Jacques Brel
LES FLAMANDES
1959

Les Flamandes dansent sans rien dire
Sans rien dire aux dimanches sonnants
Les Flamandes dansent sans rien dire
Les Flamandes ça n'est pas causant
Si elles dansent c'est parce qu'elles ont vingt ans
Et qu'à vingt ans il faut se fiancer
Se fiancer pour pouvoir se marier
Et se marier pour avoir des enfants
C'est ce que leur ont dit leurs parents
Le bedeau et même Son Eminence
L'archiprêtre qui prêche au couvent
Et c'est pour ça et c'est pour ça qu'elles dansent

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

Les Flamandes dansent sans frémir
Sans frémir aux dimanches sonnants
Les Flamandes dansent sans frémir
Les Flamandes ça n'est pas frémissant
Si elles dansent c'est parce qu'elles ont trente ans
Et qu'à trente ans il est bon de montrer
Que tout va bien que poussent les enfants
Et le houblon et le blé dans le pré
Elles font la fierté de leurs parents
Et du bedeau et de Son Eminence
L'archiprêtre qui prêche au couvent
Et c'est pour ça et c'est pour ça qu'elles dansent

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

Les Flamandes dansent sans sourire
Sans sourire aux dimanches sonnants
Les Flamandes dansent sans sourire
Les Flamandes ça n'est pas souriant
Si elles dansent c'est qu'elles ont septante ans
Qu'à septante ans il est bon de montrer
Que tout va bien que poussent les petits-enfants
Et le houblon et le blé dans le pré
Toutes vêtues de noir comme leurs parents
Comme le bedeau et comme Son Eminence
L'archiprêtre qui radote au couvent
Elles héritent et c'est pour ça qu'elles dansent

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

Les Flamandes dansent sans mollir
Sans mollir aux dimanches sonnants
Les Flamandes dansent sans mollir
Les Flamandes ça n'est pas mollissant
Si elles dansent c'est parce qu'elles ont cent ans
Et qu'à cent ans il est bon de montrer
Que tout va bien qu'on a toujours bon pied
Et bon houblon et bon blé dans le pré
Elles s'en vont retrouver leurs parents
Et le bedeau et même Son Eminence
L'archiprêtre qui repose au couvent
Et c'est pour ça qu'une dernière fois elles dansent

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

Les Flamandes
Les Flamandes
Les Fla
Les Fla
Les Flamandes

dijous, 26 de març del 2009

Francesco Guccini - Ballando con una sconosciuta



Con gesti da gatto infilava sui tetti le antenne,
in alto d' estate sui grattacieli della periferia
come un angelo libero, in bilico sulla città.
"Non c'è solo il vento", diceva, "anche la luce può portarti via,
se hai tempo da perdere e dentro la giusta elettricità,
e se da sempre ti aspetti un miracolo."

Captare è un mestiere difficile in questa città,
nel cielo ricevere, trasmettere e poi immaginarsi qualunque cosa,
per ferire il silenzio che tutti hanno dentro di sé.
Ma lui credeva nelle ferite e si sfiorava, si toccava nel cuore con la mano nervosa,
guardando le nuvole correre via impazienti da lì,
da quel tetto sospeso sugli uomini...

Finchè un giorno un' antenna ribelle ai programmi di quiz
fece sparire le strisce e nel cielo, trasmise l'immagine della Madonna,
una donna normale, non male, che disse così:
"Io spengo la luce, se vuole io posso fare una musica più forte del vento,
posso anche uscire dal monitor, dalla gravità,
potremmo ballare anche subito se lei non ha fretta e non vuole tornare laggiù."

E noi siamo sempre veloci a cambiare canale,
ma coi piedi piantati per terra, guardando la vita con aria distratta,
senza entrare nel campo magnetico della felicità,
felicità che sappiamo soltanto guardare, aspettare, cercare già fatta,
quasi fosse anagramma perfetto di facilità,
barando su un' unica lettera...

Conoscevo quell' uomo e per questo racconto di lui,
è sparito da allora e nessuno ha scoperto dov'è,
ma un dubbio, un sospetto od un sogno io almeno ce l' ho:
provate a passare in una sera d' estate vicino ai grattacieli di periferia,
provate a sentire, captare, trasmettere e poi raccontare qualcosa:
se allora sentite una musica son loro che ballano in bilico sulla città...

Blues de Picolat "La noia del Mississipi"

diumenge, 22 de març del 2009

Edith Piaf - J'm'en Fous Pas Mal




Je suis née, Passage de la Bonne Graine.
J'en ai pris d' la graine, et pour longtemps
J' travaille comme un chien toute la semaine
J' vous jure que l' patron, il est content
Mes amies se sont mises en colère :
"C'est pas bien malin, c' que tu fais là...
Faut c' qu'y faut, mais toi, tu exagères,
Tu verras qu'un jour, tu le regretteras..."

J' m'en fous pas mal.
Y peut m'arriver n'importe quoi,
J' m'en fous pas mal.
J'ai mon dimanche qui est à moi.
C'est p't'êt' banal,
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m'est égal !
J' m'en fous !
Il y a les bords de la Seine.
Il y a l'avenue de l'Opéra.
Il y a le Bois de Vincennes.
Quel beau dimanche on a là
Et puis, y a l' bal
Qui vous flanque des frissons partout.
' y a des étoiles
Qui sont plus belles que les bijoux.
' y a les beaux mâles
Qui vous embrassent dans le cou.
L' reste, après tout,
J' m'en fous !

Ce fut par un de ces beaux dimanches
Que, tous deux, l'on se mit à danser.
De grands yeux noirs, de longues mains blanches,
Alors, j' me suis laissée embrasser.
Mes amies se sont mises en colère :
"C' type-lâ, c'est connu, il a pas d' cœur.
C'est un va-nu-pieds, un traîne-misère.
Y t'en fra voir de toutes les couleurs..."

J' m'en fous pas mal.
Il peut m'arriver n'importe quoi,
J' m'en fous pas mal.
J'ai mon amant qui est à moi.
C'est p't'êt' banal
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m'est égal !
J' m'en fous !

Il y a ses bras qui m'enlacent.
Il y a son corps doux et chaud.
Il y a sa bouche qui m'embrasse.
Ha, mon amant, c' qu'il est beau !
Et puis ' y a l' bal.
Quand je suis dans ses bras, c'est fou.
J' me trouverais mal.
Quand il m' dit : "Viens ! Rentrons chez nous !"
Ah l'animal !
Avec lui, j'irais n'importe où.
L' reste après tout,
J' m'en fous !

J'ai vécu des heures si jolies
Quand il me tenait entre ses bras.
J' n'aurais jamais cru que, dans la vie,
On puisse être heureuse à ce point-là
Mais un jour où tout n'était que rires,
Un jour de printemps rempli de joie,
Il s'en est allé sans rien me dire,
Sans même m'embrasser une dernière fois...

J' m'en fous pas mal.
' y peut m'arriver n'importe quoi,
J' m'en fous pas mal.
J'ai mon passé qui est à moi.
C'est p't'êt' banal
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m'est égal.
J' m'en fous !
Les souvenirs qui m'enlacent
Chantent au fond de mon cœur
Et tous les coins où je passe
Me rappellent mon bonheur,
Et puis ' y a l' bal.
Je danse, et je ferme les yeux.
Je crois que c'est encore nous deux.
Parfois, j'ai mal.
J'ai mon cœur qui frappe à grands coups.
Ça m'est égal.
J' m'en fous !...

dimarts, 17 de març del 2009

Lurrie Bell - Reconsider Baby




Lurrie Bell és fill de Carey Bell i, per tant, ha mamat el blues des de sempre, de petit amb el pare i d'adolescent amb Koko Taylor, i amb altres fills de bluesmen consagrats, com Freddie Dixon i amb Billy Branch, va formar "Sons of Blues". Actualment, després d'alguns sotracs, torna a estar entre els grans.

dilluns, 16 de març del 2009

Maurice Chevalier - Sous Les Toits De Paris



Quand elle eut vingt ans
Sa vieille maman
Lui dit un jour tendrement:
"Dans notre log'ment
J'ai peiné souvent
Pour t'él'ver fallait d'l'argent;
Mais t'as compris, un peu plus chaque jour,
Ce que c'est le bonheur, mon amour

{Refrain:}
Sous les toits de Paris
Tu vois ma p'tit' Nini
On peut vivre heureux et bien uni
Nous somm's seul's ici-bas
On n's'en aperçoit pas
On s'rapproche un peu plus et voilà !
Tant que tu m'aim's bien
J'n'ai besoin de rien
Près de ta maman
Tu n'as pas d'tourments
C'est ainsi qu'cœur à cœur
On cueill', comme une fleur,
Sous les toits de Paris, le bonheur".

Un jour, sans façon,
Un joli garçon,
Comme on chant' dans les chansons
Lui fit simplement
Quelques compliments,
La grisa de boniments;
Nini, j'te jur' ça s'fait plus la vertu
Je t'ador', sois à moi dis, veux-tu ?

Sous les toits de Paris
Dans ma chambr' ma Nini
On s'aim'ra, c'est si bon d'être uni !
C'est quand on a vingt ans
Quand fleurit le printemps,
Qu'il faut s'aimer, sans perdre un instant
L'air était très pur
Et le ciel d'azur
Ell' dit: "Je n'veux pas !"
Puis ell' se donna.
C'est ainsi qu'en ce jour
La vainqueur, comm' toujours
Sous les toits de Paris fut l'amour !

Malgré les serments,
Hélas son amant
La quitta cruellement
La pauvre Nini
Pleura bien des nuits
Un soir... . on frapp'... c'était lui
Il supplia: "Ma chérie, j'ai eu tort,
Pardonn'-moi, tu sais je t'aim' encor' "

Sous les toits de Paris
Quelle joie pour Nini
De r'trouver un passé tant chéri
Quand il dit: "Maintenant
Tu sais c'est le moment,
Faut s'marier tous les deux gentiment
Car rien n'est cassé,
Tout est effacé,
Oublie le passé
Et viens m'embrasser"
Vit' Nini pardonna
Et l'bonheur s'installa
Sous les toits de Paris c'est comm' ça

dijous, 5 de març del 2009

Francesco Guccini - Ballando Con Una Sconosciuta




Con gesti da gatto infilava sui tetti le antenne,
in alto d' estate sui grattacieli della periferia
come un angelo libero, in bilico sulla città.
"Non c'è solo il vento", diceva, "anche la luce può portarti via,
se hai tempo da perdere e dentro la giusta elettricità,
e se da sempre ti aspetti un miracolo."

Captare è un mestiere difficile in questa città,
nel cielo ricevere, trasmettere e poi immaginarsi qualunque cosa,
per ferire il silenzio che tutti hanno dentro di sé.
Ma lui credeva nelle ferite e si sfiorava, si toccava nel cuore con la mano nervosa,
guardando le nuvole correre via impazienti da lì,
da quel tetto sospeso sugli uomini...

Finchè un giorno un' antenna ribelle ai programmi di quiz
fece sparire le strisce e nel cielo, trasmise l'immagine della Madonna,
una donna normale, non male, che disse così:
"Io spengo la luce, se vuole io posso fare una musica più forte del vento,
posso anche uscire dal monitor, dalla gravità,
potremmo ballare anche subito se lei non ha fretta e non vuole tornare laggiù."

E noi siamo sempre veloci a cambiare canale,
ma coi piedi piantati per terra, guardando la vita con aria distratta,
senza entrare nel campo magnetico della felicità,
felicità che sappiamo soltanto guardare, aspettare, cercare già fatta,
quasi fosse anagramma perfetto di facilità,
barando su un' unica lettera...

Conoscevo quell' uomo e per questo racconto di lui,
è sparito da allora e nessuno ha scoperto dov'è,
ma un dubbio, un sospetto od un sogno io almeno ce l' ho:
provate a passare in una sera d' estate vicino ai grattacieli di periferia,
provate a sentire, captare, trasmettere e poi raccontare qualcosa:
se allora sentite una musica son loro che ballano in bilico sulla città...

Lucienne Delyle - Sérénade Sans Espoir (Penny Serenade), 1939




Chaque soir tendrement j'entends chanter sous ma fenêtre
Chaque soir un amant revient vers moi pour m'émouvoir

Si, si, si, ce n'est qu'une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Dans le noir je l'entends chanter pour moi de tout son être
Mais hélas, dans mon cœur et dans ma maison il fait noir

Si, si, si, ce n'est qu'une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Il a cru qu'autrefois je l'aimais, il veux le croire encore
Mais mon cœur s'est fermé à jamais c'est en vain qu'il m'implore
Chaque soir tristement il vient chanter sous ma fenêtre
Chaque soir il s'en va sans m'attendrir et sans me voir

Si, si, si, ce n'est qu'une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Ah ah ah ah .......

dilluns, 2 de març del 2009

Carey Bell Harrington




Ja fa gairebé dos anys que ens va deixar Carey Bell Harrington, qui havia de ser saxofonista i "per la gràcia de la pobresa" -com ha de ser en el mon del blues !- va esdevenir un monstre de l'harmònica, revolucionant el so distorsionat amb l'ajut del micro. Després de sobreviure tocant pels carrers va entrar en contacte amb els grans, i va esdevenir ell mateix un gran del blues, justament pel mèrit de arrossegar-se del de baix fins les alçades. La seva grandesa mai no morirà! (a més que la seva llavor roman dins el blues en la persona de Lurrie Bell).

diumenge, 1 de març del 2009

Francesco Guccini - Autunno




Un'oca che guazza nel fango,
un cane che abbaia a comando,
la pioggia che cade e non cade
le nebbie striscianti che svelano e velano strade...

Profilo degli alberi secchi,
spezzarsi scrosciante di stecchi,
sul monte, ogni tanto, gli spari
e cadono urlando di morte gli animali ignari...

L'autunno ti fa sonnolento,
la luce del giorno è un momento
che irrompe e veloce è svanita:
metafora lucida di quello che è la nostra vita...

L'autunno che sfuma i contorni
consuma in un giorno più giorni,
ti sembra sia un gioco indolente,
ma rapido brucia giornate che appaiono lente...


Odori di fumo e foschia,
fanghiglia di periferia,
distese di foglia marcita
che cade in silenzio lasciando per sempre la vita...

Rinchiudersi in casa a aspettare
qualcuno o qualcosa da fare,
qualcosa che mai si farà,
qualcuno che sai non esiste e che non suonerà...

Rinchiudersi in casa a contare
le ore che fai scivolare
pensando confuso al mistero
dei tanti "io sarò" diventati per dempre "io ero"...

Rinchiudersi in casa a guardare
un libro, una foto, un giornale
e ignorando quel rodere sordo
che cambia "io faccio" e lo fa diventare "io ricordo"...


La notte è di colpo calata,
c'è un'oscurità perforata
da un'auto che passa veloce
lasciando soltanto al silenzio la buia sua voce...

Rumore che appare e scompare,
immagine crepuscolare
del correre tuo senza scopo,
del tempo che gioca con te come il gatto col topo...

Le storie credute importanti
si sbriciolano in pochi istanti:
figure e impressioni passate
si fanno lontane e lontana così è la tua estate...

E vesti la notte incombente
lasciando vagare la mente
al niente temuto e aspettato
sapendo che questo è il tuo autunno...
che adesso è arrivato...

Lucienne Boyer - Mon coeur est un violon




Mon cœur est un violon
Sur lequel ton archer joue
Et qui vibre tout du long
Appuyé contre ta joue
Tantôt l'air est vif est gai
Comme un refrain de folie
Tantôt le son fatigué
Traîne avec mélancolie

Dans la nuit qui s'achève
Mon cœur est plein de toi
La musique est un rêve
Qui vibre sous tes doigts
Sous tes doigts la caresse
Rend mon désir si fort
Qu'il va jusqu'à l'ivresse
Et meurt à la fin de l'accord

La la la la ....

Tantôt l'air est vif est gai
Comme un refrain de folie
Tantôt le son fatigué
Traîne avec mélancolie
Et vibre à l'unisson
Mon cœur est un violon

divendres, 27 de febrer del 2009

Lou Ann Barton - Shake a Hand



Aquesta texana, Lou Ann Barton, no solament porta el blues a les venes sinó que va forjar-lo al mateix entorn dels germans Vaughan i això ja és un curriculum marcat amb foc. La seva presència agressiva i la potència de la seva veu només fan que confirmar-ho per motl que passin els anys.

Charles Trenet - Que reste t il de nos amours



Ce soir le vent qui frappe à ma porte
Me parle des amours mortes
Devant le feu qui s' éteint
Ce soir c'est une chanson d' automne
Dans la maison qui frissonne
Et je pense aux jours lointains
Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse
Que reste-t-il des billets doux
Des mois d' avril, des rendez-vous
Un souvenir qui me poursuit
Sans cesse
Bonheur fané, cheveux au vent
Baisers volés, rêves mouvants
Que reste-t-il de tout cela
Dites-le-moi
Un petit village, un vieux clocher
Un paysage si bien caché
Et dans un nuage le cher visage
De mon passé
Les mots les mots tendres qu'on murmure
Les caresses les plus pures
Les serments au fond des bois
Les fleurs qu'on retrouve dans un livre
Dont le parfum vous enivre
Se sont envolés pourquoi?

diumenge, 22 de febrer del 2009

Francesco Guccini - Autogrill




La ragazza dietro al banco mescolava birra chiara e Seven-up,
e il sorriso da fossette e denti era da pubblicità,
come i visi alle pareti di quel piccolo autogrill,
mentre i sogni miei segreti li rombavano via i TIR...

Bella, d' una sua bellezza acerba, bionda senza averne l' aria,
quasi triste, come i fiori e l' erba di scarpata ferroviaria,
il silenzio era scalfito solo dalle mie chimere
che tracciavo con un dito dentro ai cerchi del bicchiere...

Basso il sole all' orizzonte colorava la vetrina
e stampava lampi e impronte sulla pompa da benzina,
lei specchiò alla soda-fountain quel suo viso da bambina
ed io.... sentivo un' infelicità vicina...

Vergognandomi, ma solo un poco appena, misi un disco nel juke-box
per sentirmi quasi in una scena di un film vecchio della Fox,
ma per non gettarle in faccia qualche inutile cliché
picchiettavo un indù in latta di una scatola di té...

Ma nel gioco avrei dovuto dirle: "Senti, senti io ti vorrei parlare...",
poi prendendo la sua mano sopra al banco: "Non so come cominciare:
non la vedi, non la tocchi oggi la malinconia?
Non lasciamo che trabocchi: vieni, andiamo, andiamo via."

Terminò in un cigolio il mio disco d' atmosfera,
si sentì uno sgocciolio in quell' aria al neon e pesa,
sovrastò l' acciottolio quella mia frase sospesa,
"ed io... ", ma poi arrivò una coppia di sorpresa...

E in un attimo, ma come accade spesso, cambiò il volto d' ogni cosa,
cancellarono di colpo ogni riflesso le tendine in nylon rosa,
mi chiamò la strada bianca, "Quant'è?" chiesi, e la pagai,
le lasciai un nickel di mancia, presi il resto e me ne andai...

divendres, 20 de febrer del 2009

Barbecue Bob (Robert Hicks)



Es injust que un artista com Robert Hicks, mestre de la guitarra de 12 cordes i una de les més grans promeses del blues, hagués de morir després de només un parell d'anys de carrera.
...o potser les injustícies són consubstancials del bues...!

Lys Gauty - Le Chaland qui Passe




Le Chaland qui Passe
Sung by Lys Gauty


(Lys Gauty version)

La nuit s'est faite, la berge
S'estompe et se perd...
Un bal musette, une auberge
Ouvrent leurs yeux pers.
Le chaland glisse sans trêve
Sur l'eau de satin,
Où s'en va-t-il ?... Vers quel rêve...
Vers quel incertain
Du destin ?...

REFRAIN

Ne pensons à rien... le courant
Fait de nous toujours des errants;
Sur mon chaland, sautant d'un quai,
L'amour peut-être s'est embarqué...
*Aimons-nous ce soir sans songer
*A ce que demain peut changer,
*Au fil de l'eau point de serments:
Ce n'est que sur terre qu'on ment!

Ta bouche est triste et je pense
A ces fruits mûris
Loin du soleil qui dispense
Leurs chauds coloris,
Mais sous ma lèvre enfiévrée
Par l'onde et le vent,
Je veux la voir empourprée
Comme au jour levant
Les auvents...

To REFRAIN...

dilluns, 16 de febrer del 2009

Aplec- Als companys




...Cavallers que no teniu més bandera que la terra, terra guanyada pel poble amb suor, i que li fou arrabassada en dura guerra. Cavallers que aneu cercant els camins de la justícia, algun dia es venjarà la sang dels caiguts en lluita. Eixe dia callaran les boques de la mentida, eixe dia tindran por els que ens amarguen la vida. Aleshores cantarem tot junts, companys, la cançó d'un poble nou al que han fet callar tants anys...

dimarts, 10 de febrer del 2009

Francesco Guccini - Asia



Fra i fiori tropicali fra grida di dolcezza
la lenta, lieve brezza scivolava.
E piano poi portava fischiando fra la rete
l'odore delle sete e della spezia.


Leone di Venezia Leone di San Marco
l'arma cristiana è al varco dell'Oriente:
ai porti di ponente il mare ti ha portato
i carichi di avorio e di broccato.


Le vesti dei mercanti trasudano di ori
tesori immani portano le stive
si affacciano alle rive le colorate vele
fragranti di garofano e di pepe.


Trasudano le schiene schiantate dal lavoro
son per la terra mirra, l'oro e l'incenso.
Sembra che sia nel vento, su fra la palma somma
il grido del sudore e della gomma.


E l'asia par che dorma, ma sta sospesa in aria
l'immensa millenaria sua cultura:
i bianchi e la natura non possono schiacciare
i Buddha, i Chela, gli uomini ed il mare.


Leone di San Marco, leone del profeta
ad est di Creta corre il tuo vangelo;
si staglia contro il cielo il tuo simbolo strano
la spada e non il libro hai nella mano.


Terra di meraviglie, terra di grazie e mali
di mitici animali da bestiario
s'arriva dai santuari, fin sopra all'alta plancia
il fumo della gangia e dell'incenso.


E quel profumo intenso è rotta di gabbiani
segno di vani simboli divini.
E gli uccelli marini additano col volo
la strada del Catai per Marco Polo.

DAMIA - Tango français



j'ai perdu ma jeunesse
en perdant mon amour
sans espoir sans caresses
je l'envie chaque tour

dilluns, 9 de febrer del 2009

Marcia Ball



Aquesta texana va saber convinar la música del seu entorn natal amb els ritmes negres que va conèixer mentre estudiava a Louisiana. Convina blues amb R&B.

Yves Montand - Les feuilles mortes [1948]




Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Francesco Guccini - Argentina



Il treno, ah, un treno è sempre così banale se non è un treno della prateria
o non è un tuo "Orient Express" speciale, locomotiva di fantasia.
L' aereo, ah, l' aereo è invece alluminio lucente, l' aereo è davvero saltare il fosso,
l' aereo è sempre "The Spirit of Saint Louis" ,"Barone Rosso"
e allora ti prende quella voglia di volare che ti fa gridare in un giorno sfinito,
di quando vedi un jumbo decollare e sembra che s' innalzi all'infinito.

E allora, perchè non andare in Argentina? Mollare tutto e andare in Argentina,
per vedere com'è fatta l'Argentina...

Il tassista, ah, il tassista non perse un istante a dirci che era pure lui italiano,
gaucho di Sondrio o Varese, ghigna da emigrante, impantanato laggiù lontano.
Poi quelle strade di auto scarburate e quella gente anni '50 già veduta,
tuffato in una vita ritrovata, vera e vissuta,
come entrare a caso in un portone di fresco, scale e odori abituali,
posar la giacca, fare colazione e ritrovarsi in giorni e volti uguali,

perchè io ci ho già vissuto in Argentina, chissà come mi chiamavo in Argentina
e che vita facevo in Argentina?

Poi un giorno, disegnando un labirinto di passi tuoi per quei selciati alieni
ti accorgi con la forza dell' istinto che non son tuoi e tu non gli appartieni,
e tutto è invece la dimostrazione di quel poco che a vivere ci è dato
e l' Argentina è solo l' espressione di un' equazione senza risultato,
come i posti in cui non si vivrà, come la gente che non incontreremo,
tutta la gente che non ci amerà, quello che non facciamo e non faremo,
anche se prendi sempre delle cose, anche se qualche cosa lasci in giro,
non sai se è come un seme che dà fiore o polvere che vola ad un respiro.

L' Argentina, l' Argentina, che tensione! Quella Croce del Sud nel cielo terso,
la capovolta ambiguità d' Orione e l' orizzonte sembra perverso.
Ma quando ti entra quella nostalgia che prende a volte per il non provato
c'è la notte, ah, la notte, e tutto è via, allontanato.
E quella che ti aspetta è un' alba uguale che ti si offre come una visione,
la stessa del tuo cielo boreale, l'alba dolce che dà consolazione

e allora, com'è tutto uguale in Argentina! Oppure, chissà com'è fatta l' Argentina,
e allora... "Don't cry for me, Argentina"...

Jean Gabin - Quand on s'promène au bord de l'eau





QUAND ON SE PROMENE AU BORD DE L'EAU
Jean Gabin
Paroles: Julien Duvivier
Musique: Maurice Yvain
1936

Du lundi jusqu'au samedi,
Pour gagner des radis,
Quand on a fait sans entrain
Son boulot quotidien,
Subi le propriétaire,
Le percepteur, la boulangère,
Et trimballé sa vie de chien,
Le dimanche vivement
On file à Nogent,
Alors brusquement
Tout paraît charmant!

Quand on se promène au bord de l'eau,
Comme tout est beau...
Quel renouveau...
Paris au loin nous semble une prison,
On a le coeur plein de chansons.
L'odeur des fleurs
Nous met tout à l'envers
Et le bonheur
Nous saoule pour pas cher.
Chagrins et peines
De la semaine,
Tout est noyé dans le bleu, dans le vert...
Un seul dimanche au bord de l'eau,
Aux trémolos
Des petits oiseaux,
Suffit pour que tous les jours semblent beaux
Quand on se promène au bord de l'eau.

Je connais des gens cafardeux
Qui tout le temps se font des cheveux
Et rêvent de filer ailleurs
Dans un monde meilleur.
Ils dépensent des tas d'oseille
Pour découvrir des merveilles.
Ben moi, ça me fait mal au coeur...
Car y a pas besoin
Pour trouver un coin
Où l'on se trouve bien,
De chercher si loin...

Quand on se promène au bord de l'eau,
Comme tout est beau...
Quel renouveau...
Paris au loin nous semble une prison,
On a le coeur plein de chansons.
L'odeur des fleurs
Nous met tout à l'envers
Et le bonheur
Nous saoule pour pas cher.
Chagrins et peines
De la semaine,
Tout est noyé dans le bleu, dans le vert...
Un seul dimanche au bord de l'eau,
Aux trémolos
Des petits oiseaux,
Suffit pour que tous les jours semblent beaux
Quand on se promène au bord de l'eau.


INSTRUMENTAL


L'odeur des fleurs
Nous met tout à l'envers
Et le bonheur
Nous saoule pour pas cher.
Chagrins et peines
De la semaine,
Tout est noyé dans le bleu, dans le vert...
Un seul dimanche au bord de l'eau,
Aux trémolos
Des petits oiseaux,
Suffit pour que tous les jours semblent beaux
Quand on se promène au bord de l'eau.

dimarts, 3 de febrer del 2009

James “kokomo” Arnold



Mestre de la SLIDE guita, aquest georgià intèrpret de country-blues va immigrar a Chicago amb prop de trenta anys i allí durant 10 anys va intentar professionalitzar-se, però amb quaranta anys va veure que era millor la indústria del metall que la incertesa de la música.

André Claveau - J'ai pleuré sur tes pas - 1943



J'ai trouvé l'autre jour notre maison déserte,
En vain, je t'appelais, l'angoisse au fond du coeur.
La porte du jardin était encore ouverte,
Tu venais de partir, brisant notre bonheur.
Alors, en découvrant dans le sable doré
L'empreinte de tes pas, longuement j'ai pleuré.

J'ai pleuré sur tes pas
En murmurant tout bas
La prière d'adieu
D'un départ douloureux
Qui m'emplit de détresse.
J'ai pleuré sur tes pas,
Voyant mourir déjà
Tout un passé d'amour
Fait de tant de beaux jours
Et de nuits de caresses.
Vers ton nouveau destin
Vers ton rêve incertain,
Tandis que tu partais,
Moi seule je restais
Fixant avec tristesse
Le sol où j'ai trouvé
Ton souvenir gravé.
Et le coeur déchiré
Comme un enfant, tout bas,
J'ai pleuré sur tes pas.

Ce matin, doucement, j'ai vu s'ouvrir la porte,
Ce n'était pas un rêve... Tu me revenais,
Tout ce qui s'est passé, chérie, ah! que m'importe,
Puisque à nouveau, l'espoir ici chante et renaît!
L'empreinte de tes pas à l'entrée du jardin,
Se devinait encore, et j'ai pleuré, soudain.

J'ai pleuré sur tes pas
En murmurant tout bas
La prière d'amour
Pour bénir ton retour
Qui voit fuir ma détresse.
J'ai pleuré sur tes pas,
Car je ne pouvais pas
Après tant de douleur
Croire à tant de bonheur,
De joie et de tendresse,
Je t'avais près de moi,
Comme avant sous mon toit,
Je savais que, bientôt
Tu viendrais d'un seul mot,
Chasser toute tristesse.
Je savais... et, pourtant,
Le coeur enfin content,
Dans le jardin, longtemps,
Comme un enfant, tout bas,
J'ai pleuré sur tes pas.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Francesco Guccini - Antenòr



Si chiamava Antenòr e niente
si chiamava Antenòr e basta
perché per certa gente non
importa grado o casta
importa come vivi
ma forse neanche quello
importa se sai usare bene il
laccio od il coltello.
Antenòr uscì di casa
uscì di casa quella sera
garrivano i suoi pensieri come
fossero bandiera
ma gli occhi erano fessura
e il viso tirato a brutto
come all'età in cui credi d'aver
fatto quasi tutto.
Un cavallo nitrì, ma quando? una
donna rise,
ma dove?
la luna uno scudo bianco, un
carro le stanghe
in alto
chitarra ozio parole, chitarra ozio
parole.
La pompa un ricordo stanco, un
mare quell'erba
nera
può darsi fosse romantico. ma
lui non lo sapeva.
Quella donna rideva ad ore,
quella luna solo
uno sputo
e per quel cavallo non avrebbe
speso anche un
minuto
è difficile far rumore
sulle cose che c'hai ogni giorno
le tue braghe, il tuo sudore, e
l'odore che porti
attorno.
Lo cantina era quasi vuota
scarsa d'uomini e d'allegria
se straniero l'avresti detta quasi
piena di nostalgia
nostalgia ma di che cosa, d'un
oceano
mai guardato
d'una Europa mai sentita, d'un
linguaggio

mai parlato?
Antenòr chiese da bere. e
scambiò qualche saluto
calmo e serio danzò tutto il
rituale ormai saputo
uomo e uguale coi suoi pari
quasi pari con gli anziani
come breve quella sera, come
lunghi i suoi domani.
Proprio allora qualcuno entrando
nella luce do
dentro al buio
lo insultò quasi sussurrando, ma
sembrava che
stesse urlando
come per uno schiaffo, come
per uno sputo
Antenòr lo guardò sorpreso, lo
studiò e non
lo conosceva
e il motivo restò sospeso, fra io
gente ferma
in attesa
e lui non lo sapeva, e fui non io
sapeva.
Poi sentì di uno donna il nome,
già scordato o
non conosciuto
quante volte per altri è vita quello
che per noi
è un minuto;
guardò gli uomini per cercare
occhi, dialogo,
spiegazione
non trovò condanne non
trovò
un'assoluzione
Antenàr uscì di fuori
bilanciando il suo coltello
per danzare malvolentieri passi
e ritmi do duello
una donna non ricordata ed un
uomo mai visto
prima
io legavano tra loro come versi
con la rima.
Fintò basso e scartò dilato
quanti sguardi sentì sul viso
si sentì migliore e stanco
si sentì come un sorriso
che serata tutta ai contrario
proprio niente da ricordare
puntò il ferro contro il viso vide
il sangue
zampillare.
Tutto quanto ero stato un lampo
Antenòr respirava forte
fece il gesto di offrir la mano
guardò l'altro e capi pian piano
che tuffo ero stato invano
che l'altro cercava morte
capì che doveva farlo, farlo in
fretta perché
non c'era
motivo per ammazzarlo
l'altro cadde e non rispondeva
e lui non lo sapeva, e lui non lo
sapeva,
Antenòr lo guardò cadere
sentì dire la colpa è mia
senti dire è stato un uomo
senti dire fuggi via
lo giustizia disse bandito
ma un poeta gli avrebbe detto
che ero come l'Ebreo errante.
come il Bàtavo
maledetto.
Quante volte ci è capitato
di trovarci di fronte o un muro
quante volte abbiam picchiato
quante volte subito duro
quante cose nate per sbaglio
quanti sbagli nati per caso
quante volte l'orizzonte non va
oltre il nostro naso.
Quante volte ci sembra piana
mentre sotto gioca d'azzardo
questa vita che ci birillo
come bocce do biliardo
questa cosa che non sappiamo
questo conto senza gli osti
questo gioco do giocare fino infondo a tutti i costi.

divendres, 30 de gener del 2009

Lucienne Delyle - Mon amant de Saint-Jean






je ne sais pourquoi j'allais danser
à st jean
aux musettes
mais quand un gas m'a ris un baiser
j'ai frissonné
j'étais
chipée

refrain:
comment ne pas perdre la tête
serrée par des bras audacieux
car l'on croit toujours
aux doux mots d'amour
quand ils sont dis avec les yeux
moi
qui l'aimais tant
je le trouvais le plus beau de st jean
je restais figée
sans volonté
sous ses baisers

sans plus réfléchir je lui donnais
le meilleur
de mon être
beau parleur chaque fois qu'il mentait
je le savais
mais je
l'aimais

refrain

mais un jour à st Jean comme ailleurs
un serment
n'est qu'un leure
j'étais folle de croire au bonheur
et de vouloir
garder
son coeur

refrain final:
comment ne pas perdre la tête
serrée par des bras audacieux
car l'on croit toujours
aux doux mots d'amour
quand ils sont dis avec les yeux
moi
qui l'aimais tant
mon bel amour
c'est mon amant de st Jean
il ne m'aime plus
c'est du pass

dijous, 29 de gener del 2009

Billy Boy Arnold



Deixeble de Sonny Boy als 12 anys, és un dels grans de l’harmònica i va treballar amb altres gegants dels Blues, però malauradament no va poder dedicar-se a la música a temps complet.

Leo Marjane & Brassai - Seule ce soir, 1941



je ne sais pourquoi j'allais danser
à st jean
aux musettes
mais quand un gas m'a ris un baiser
j'ai frissonné
j'étais
chipée

refrain:
comment ne pas perdre la tête
serrée par des bras audacieux
car l'on croit toujours
aux doux mots d'amour
quand ils sont dis avec les yeux
moi
qui l'aimais tant
je le trouvais le plus beau de st jean
je restais figée
sans volonté
sous ses baisers

sans plus réfléchir je lui donnais
le meilleur
de mon être
beau parleur chaque fois qu'il mentait
je le savais
mais je
l'aimais

refrain

mais un jour à st Jean comme ailleurs
un serment
n'est qu'un leure
j'étais folle de croire au bonheur
et de vouloir
garder
son coeur

refrain final:
comment ne pas perdre la tête
serrée par des bras audacieux
car l'on croit toujours
aux doux mots d'amour
quand ils sont dis avec les yeux
moi
qui l'aimais tant
mon bel amour
c'est mon amant de st Jean
il ne m'aime plus
c'est du pass

dimecres, 28 de gener del 2009

dimarts, 27 de gener del 2009

Auschwitz (canzone del bambino nel vento)



AVUI NOMES POT SONAR AQUESTA CANÇO DE GUCCINI I I NOMADI, EN RECORD DE LA SALVATJADA D'AUSCHWITZ ALLIBERAT PER L'EXÈRCIT ROIG EL 27 DE GENER DE 1945.


Son morto ch'ero bambino
son morto con altri cento
passato per un camino
e ora sono nel vento

Ad Auschwitz c'era la neve
il fumo saliva lento
nei campi tante persone
che ora sono nel vento

Nei campi tante persone
ma un solo grande silenzio
che strano, non ho imparato
a sorridere qui nel vento.

Io chiedo come puo` un uomo
uccidere un suo fratello
eppure siamo a milioni
in polvere qui nel vento.

Ancora tuona il cannone
ancora non e` contenta
di sangue la bestia umana
e ancora ci porta il vento.

Io chiedo quando sara`
che un uomo potra` imparare
a vivere senza ammazzare
e il vento si posera.

dilluns, 19 de gener del 2009

diumenge, 18 de gener del 2009

Pinkney “Pink” Anderson



Va treballar la major part del temps als “medicine shows”, aquells tan típics que veiem als westerns, on després de fer de reclam amb les seves cançons, intervenia un suposat doctor que intentava vendre un remei prodigios.

dissabte, 17 de gener del 2009

Carla Bruni - Quelqu'Un M'A Dit



On me dit que nos vies ne valent pas grand-chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses, On me dit que le temps qui glisse est un salaud, Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux. Pourtant quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore, C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore, Serais ce possible alors ? (refrain) On me dit que le destin se moque bien de nous, Qu'il ne nous donne rien, et qu'il nous promet tout, Paraît que le bonheur est à portée de main, Alors on tend la main et on se retrouve fou. Pourtant quelqu'un m'a dit... Mais qui est-ce qui m'a dit que toujours tu m'aimais? Je ne me souviens plus, c'était tard dans la nuit, J'entends encore la voix, mais je ne vois plus les traits, "Il vous aime, c'est secret, ne lui dites pas que je vous l'ai dit." Tu vois, quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore, Me l'a t'on vraiment dit que tu m'aimais encore, Serait-ce possible alors ? On me dit que nos vies ne valent pas grand-chose, Elles passent en un instant comme fanent les roses, On me dit que le temps qui glisse est un salaud, Et que de nos tristesses il s'en fait des manteaux. Pourtant quelqu'un m'a dit...

divendres, 16 de gener del 2009

Andrea s’è perso - Fabrizio De Andrè



Andrea s’è perso, s’è perso e non sa tornare
Andrea s’è perso, s’è perso e non sa tornare
Andrea aveva un amore riccioli neri
Andrea aveva un dolore riccioli neri.
C’era scritto sul foglio ch’era morto sulla bandiera
C’era scritto e la firma era d’oro era firma di re
Ucciso sui monti di Trento dalla mitraglia.
Ucciso sui monti di Trento dalla mitraglia.
Occhi di bosco contadino del regno profilo francese
Occhi di bosco soldato del regno profilo francese
E Andrea l’ha perso, ha perso l’amore la perla più rara
E Andrea ha in bocca, ha in bocca un dolore la perla più scura.
Andrea coglieva, raccoglieva violette ai bordi del pozzo
Andrea gettava riccioli neri nelc erchio del pozzo
Il secchio gli disse, gli disse: "Signore il pozzo è profondo
più fondo del fondo degli occhi della Notte del Pianto"
lui disse "Mi basta mi basta che sia più profondo di me".
lui disse "Mi basta mi basta che sia più profondo di me".

dijous, 15 de gener del 2009

Luther Allison



Luther Allison també passa més temps a França que a Amèrica, com el Bernard Allison, i amb una carrera molt variada en diversos estils, jo crec que passarà a la història gràcies a l’oportunitat dels desitjos francesos d’escoltar bon blues.

dimecres, 14 de gener del 2009

Amerigo (Francesco Guccini)




Probabilmente uscì chiudendo dietro a se la porta verde,
qualcuno si era alzato a preparargli in fretta un caffè d' orzo.
Non so se si girò, non era il tipo d' uomo che si perde
in nostalgie da ricchi, e andò per la sua strada senza sforzo.

Quand' io l' ho conosciuto, o inizio a ricordarlo, era già vecchio
o così a me sembrava, ma allora non andavo ancora a scuola.
Colpiva il cranio raso e un misterioso e strano suo apparecchio,
un cinto d' ernia che sembrava una fondina per la pistola.

Ma quel mattino aveva il viso dei vent' anni senza rughe
e rabbia ed avventura e ancora vaghe idee di socialismo,
parole dure al padre e dietro tradizione di fame e fughe
E per il suo lavoro, quello che schianta e uccide: "il fatalismo".

Ma quel mattino aveva quel sentimento nuovo per casa e madre
e per scacciarlo aveva in corpo il primo vino di una cantina
e già sentiva in faccia l' odore d' olio e mare che fa Le Havre,
e già sentiva in bocca l' odore della polvere della mina.

L' America era allora, per me i G.I. di Roosvelt, la quinta armata,
l' America era Atlantide, l' America era il cuore, era il destino,
l' America era Life, sorrisi e denti bianchi su patinata,
l' America era il mondo sognante e misterioso di Paperino.

L' America era allora per me provincia dolce, mondo di pace,
perduto paradiso, malinconia sottile, nevrosi lenta,
e Gunga-Din e Ringo, gli eroi di Casablanca e di Fort Apache,
un sogno lungo il suono continuo ed ossessivo che fa il Limentra.

Non so come la vide quando la nave offrì New York vicino,
dei grattacieli il bosco, città di feci e strade, urla, castello
e Pavana un ricordo lasciato tra i castagni dell' Appennino,
l' inglese un suono strano che lo feriva al cuore come un coltello.

E fu lavoro e sangue e fu fatica uguale mattina e sera,
per anni da prigione, di birra e di puttane, di giorni duri,
di negri ed irlandesi, polacchi ed italiani nella miniera,
sudore d' antracite in Pennsylvania, Arkansas, Texas, Missouri.

Tornò come fan molti, due soldi e giovinezza ormai finita,
l' America era un angolo, l' America era un' ombra, nebbia sottile,
l' America era un' ernia, un gioco di quei tanti che fa la vita,
e dire boss per capo e ton per tonnellata, "raif" per fucile.

Quand' io l' ho conosciuto o inizio a ricordarlo era già vecchio,
sprezzante come i giovani, gli scivolavo accanto senza afferrarlo
e non capivo che quell' uomo era il mio volto, era il mio specchio
finché non verrà il tempo in faccia a tutto il mondo per rincontrarlo,
finché non verrà il tempo in faccia a tutto il mondo per rincontrarlo,

finché non verrà il tempo in faccia a tutto il mondo per rincontrarlo...

Mose Allison



Mose Allison, criat a Tupelo, va formar-se en zydeco, jazz, blues country... i bon pianista i músic en general! Tot un figura !

dilluns, 12 de gener del 2009

Al trest - Francesco Guccini



A m sun desdé stamatéina l'è primavéra ma al piòv
a m sun desdé stamatéina l'è primavéra ma al piòv,
a n pos purtéret fòra anch sl'lè dmanga
perchè a n gh'ò ménga al vsti nòv,
a n gh'ò ménga al vsti nòv, oh sé...

A gh'era tò péder sù l'òss, a I m'à dmandè quand a té spòs,
ma gh'era tò péder sù l'òss, a I m'à dmandè quand a té spòs
mé, ch'a fagh fadiga a magnér per mé,
péinsa mò béin s'a x'foss in dò,
péinsa mò béin s'a x'foss in dò...

E quand l'é gnuda tò médra a gh'ò dmandé in dòv t'ér té,
Ho dét, quand l'é gnuda tò médra a gh'ò dmandé in dòv t'ér té, oh sé,
la m'ha rispòst ch'tér andéda via
con un ch'al gh'à più sòld che mé,
con un ch'al gh'à più sòld che mé, oh sé...

E mé a sun ché in mez a la stréda séinza savéir csa pòsia I fé
l'é bròtt débòn sté a la dmanga a bsaca vòda e séinza té
e intant a m piòv sòvra a la testa
e a sòn tòt mòi còmm un pulséin,
a sòn tòt mòi còmm un pulséin, oh sé...

A sòn da sòl d'lòngh a la stréda e a zigh dabòun còmm un putéin,
A sòn da sòl d'lòngh a la stréda e a zigh dabòun còmm un putéin,
l'é primavéra ind al lunari,
ma a pér che invéren sia turné
l'é primavéra ind al lunari,
ma a pér che invéren sia turné, oh sé...

diumenge, 11 de gener del 2009

Bernard Allison



Això és un blues modern, del fill d’un clàssic afincat a França, que amb tot el dret va titular el primer disc: “born with the blues”.

dissabte, 10 de gener del 2009

dijous, 8 de gener del 2009

Alger "Texas" Alexander



Alexander era texà, segurament nascut amb el segle, i era molt "autèntic" perquè a més d'haver treballat collint cotó, va estar a la presó -potser per assassinat- atès que cançons com "penitentiary Moan Blues", "Justice Blues" o "Section Gang Blues" denoten un coneixement profund de la temàtica penitenciària. Mai no va aprendre a tocar cap instrument i tampoc no va ser un cantant de varietats, el seu cant sembla un autèntic plany dels recollidors de cotó.

Addio - Francesco Guccini



Nell'anno '99 di nostra vita
io, Francesco Guccini, eterno studente
perché la materia di studio sarebbe infinita
e soprattutto perché so di non sapere niente,
io, chierico vagante, bandito di strada,
io, non artista, solo piccolo baccelliere,
perché, per colpa d'altri, vada come vada,
a volte mi vergogno di fare il mio mestiere,

io dico addio a tutte le vostre cazzate infinite,
riflettori e paillettes delle televisioni,
alle urla scomposte di politicanti professionisti,
a quelle vostre glorie vuote da coglioni...

E dico addio al mondo inventato del villaggio globale,
alle diete per mantenersi in forma smagliante
a chi parla sempre di un futuro trionfale
e ad ogni impresa di questo secolo trionfante,
alle magie di moda delle religioni orientali
che da noi nascondono soltanto vuoti di pensiero,
ai personaggi cicaleggianti dei talk-show
che squittiscono ad ogni ora un nuovo "vero"
alle futilità pettegole sui calciatori miliardari,
alle loro modelle senza umanità
alle sempiterne belle in gara sui calendari,
a chi dimentica o ignora l'umiltà...

Io, figlio d'una casalinga e di un impiegato,
cresciuto fra i saggi ignoranti di montagna
che sapevano Dante a memoria e improvvisavano di poesia,
io, tirato su a castagne ed ad erba spagna,
io, sempre un momento fa campagnolo inurbato,
due soldi d'elementari ed uno d'università,
ma sempre il pensiero a quel paese mai scordato
dove ritrovo anche oggi quattro soldi di civiltà...

Io dico addio a chi si nasconde con protervia dietro a un dito,
a chi non sceglie, non prende parte, non si sbilancia
o sceglie a caso per i tiramenti del momento
curando però sempre di riempirsi la pancia
e dico addio alle commedie tragiche dei sepolcri imbiancati,
ai ceroni ed ai parrucchini per signore,
alle lampade e tinture degli eterni non invecchiati,
al mondo fatto di ruffiani e di puttane a ore,
a chi si dichiara di sinistra e democratico
però è amico di tutti perché non si sa mai,
e poi anche chi è di destra ha i suoi pregi e gli è simpatico
ed è anche fondamentalista per evitare guai
a questo orizzonte di affaristi e d'imbroglioni
fatto di nebbia, pieno di sembrare,
ricolmo di nani, ballerine e canzoni,
di lotterie, l'unica fede il cui sperare...

Nell'anno '99 di nostra vita
io, giullare da niente, ma indignato,
anch'io qui canto con parola sfinita,
con un ruggito che diventa belato,
ma a te dedico queste parole da poco
che sottendono solo un vizio antico
sperando però che tu non le prenda come un gioco,
tu, ipocrita uditore, mio simile...
mio amico...

dimecres, 7 de gener del 2009

Johnny Adams - Walking On A Tightrope


Johnny Adams havia començat com a cantant de gospel i no s'inicia en la música comercial fins els trenta anys, movent-se entre el jazz i allò que després se'n diria soul. L'any 69 era un cantant pop reconegut, però a mitjans i finals dels 80 va atrevir-se amb el blues, segurament per a demostrar que primer que res és un cantant de New Orleans i que pot representar tots els estils i influències d'aquell aiguabarreig musical.

Francesco Guccini - Acque


L' acqua che passa fra il fango di certi canali
tra ratti sapienti e pneumatici e ruggine e vetri
chissà se è la stessa lucente di sole o fanali
che guardo oleosa passare rinchiusa in tre metri.
Si può stare ore a cercare se c'è in qualche fosso
quell' acqua bevuta di sete o che lava te stesso
o se c'è nel suo correre un segno od un suo filo rosso
che leghi un qualcosa a qualcosa, un pensiero a un riflesso.

Ma l' acqua gira e passa e non sa dirmi niente di gente, me, o di quest' aria bassa,
ottusa e indifferente cammina e corre via lascia una scia e non gliene frega niente...

E cade su me che la prendo e la sento filtrare,
leggera infeltrisce i vestiti e intristisce i giardini,
portandomi odore d' ozono, giocando a danzare,
proietta ricordi sfiniti di vecchi bambini,
colpendo implacabile il tetto di lunghi vagoni,
destando annoiato interesse negli occhi di un gatto,
coprendo col proprio scrosciare lo spacco dei tuoni
che restano appesi un momento nel cielo distratto.

E l' acqua passa e gira e colora e poi stinge, cos'è che mi respinge e che m' attira;
acqua come sudore, acqua fetida e chiara, amara senza gusto né colore.
Ma l' acqua gira e passa e non sa dirmi niente di gente, me, o di quest' aria bassa,
ottusa e indifferente cammina e corre via lascia una scia e non gliene frega niente...

E mormora e urla, sussurra, ti parla, ti schianta,
evapora in nuvole cupe rigonfie di nero
e cade e rimbalza e si muta in persona od in pianta
diventa di terra, di vento, di sangue e pensiero.
Ma a volte vorresti mangiarla o sentirtici dentro,
un sasso che l' apre, che affonda, sparisce e non sente,
vorresti scavarla, afferrarla, lo senti che è il centro
di questo ingranaggio continuo, confuso e vivente.

Acque del mondo intorno di pozzanghere e pianto, di me che canto al limite del giorno,
tra il buio e la paura del tempo e del destino freddo assassino della notte scura.
Ma l' acqua gira e passa e non sa dirmi niente di gente, me, o di quest' aria bassa,
ottusa e indifferente cammina e corre via lascia una scia e non gliene frega niente..